Per una lectura de carrer

3c30592v

Per Letra Salvaje.

«De què està privada la vida privada? Simplement de vida, cruelment absent».
Guy Debord, Perspectives de modificació de la vida quotidiana.

Bouquiner. Hi ha en francès un verb l’ús del qual serveix, també, per a designar l’acció d’eixir a llegir als cafès, als parcs, als bancs de les places. El llenguatge té preparada aqueixa veu per a allotjar un cert desig d’habitar l’espai, un desig de portar al públic el costum, generalment íntima, de la lectura. El desig d’habitar l’espai públic com a lector em recorda aquell fragment del Llibre dels passatges en el qual Benjamin feia aparèixer el carrer com la llar de la multitud: els cafès són les seues cuines i els seus menjadors, els quioscs les seues biblioteques, els bancs els seus sofàs, les seues butaques, els seus llits. El que para mi s’engega tant en la imatge de Benjamin com en la sorpresa per l’existència d’aquest verb és la pregunta per la possibilitat encara d’una vida privada no privada. No privada, en concret, de vida, de vida amb els altres.
A l’espai públic mort, marcat per la tendència de l’espai donat al moviment, se li ve a afegir ací la resistència oferida per un espai reprès per al ritual de la lectura, amb el rerefons d’estada que aquest suposa. Com a estratègia de reocupació, la lectura de carrer pot ser vestisca com un primer dispositiu, com una primera temptativa per la qual fer sucumbir simultàniament la privació que subjau a l’imperi de la intimitat i l’atròfia de l’espai sense qualitats de la ciutat-per a-el-tràfic. Dispositiu, puix que en la reocupació de l’espai públic a través del gest del lector es fa necessari cert saber de la ciutat, certa habilitat per a trobar el lloc, però també cert tipus d’acció que convertisca a l’espai en el lloc apropiat per a acollir la lectura. Primer dispositiu, perquè no ens és donat oblidar que la figura del lector segueix pertanyent preeminentment a l’esfera de la individualitat solitària. Tal vegada –i en aquest «tal vegada» vull veure l’adreça del posar a prova–, la lectura de carrer puga servir com a forma de cridar a les portes de la llar pública. Les històries que succeïsquen de portes endins dependran de quantes i quins altres interrupcions ens calga imaginar amb els altres, per a deixar de patir l’espai públic com a espai reservat al mer trànsit.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *